Viatge a Croacia Agost 2008

dilluns, 15 de setembre del 2008

14 d'Agost Dubrovnik - Mostar (Bosnia)

Avui ens aixequem a les 7:15h del matí perquè el camí serà llarg. Un cop hem baixat la maleta els 150 graons que separant l'habitació on dormíem del cotxe (un consell, abans de reservar una habitació per Internet, assebenteuse'n bé com si accedeix), ens disposem a posar-nos en camí cap a la frontera de Bòsnia. Sortim de Dubrovnik en direcció a Split i a mig camí ja veiem un retol que ens indica com anar cap a Mostar. anàvem amb una mica de por, per si teníem problemes amb el cotxe a la frontera, ja que té matricula Croata, però al final cap problema, de fet ni ens el miren. Un cop a l'altra banda i ja a Bòsnia, seguim un cartell que ens indica la direcció cap a Mostar, són 50 kilòmetres que es passen força ràpids. Aquí el paisatge canvia radicalment. Per tot arreu es noten les seqüeles de la guerra, cases derruïdes, amb trossos de metralla incrustades a les parets etc... Un cop arribem a Mostar ens encaminem cap a la zona del pont. Aquesta ciutat no et deixa indiferent, a tot arreu veus signes del que va ser la guerra entre les comunitats musulmana, croata y serbi-bosnia.

Os explicaré una mica de l'historia de la guerra dels Balcans i com va influir directament a la ciutat de Mostar. Aquest escrit le trobat en una web sobre Mostar i ens explica molt bé tot el que va succeir a la ciutat.

Igual que Sarajevo i que tota Bòsnia en l'any 1992, aquesta petita ciutat va sofrir els atacs de l'exèrcit serbi durant més de sis mesos de constants bombardejos. Els catòlics (d'ètnia croata) i els musulmans bosníacos van lluitar junts contra ells i van aconseguir detenir moltes de les escomeses dels iugoslaus que els assetjaven des de molts flancs.
Però les diferències entre ambdues confessions i les velles baralles van donar un nou gir a la guerra tant a Mostar com a la resta de Bòsnia amb la mateixa situació ètnica. Catòlics croatas i bosnis islàmics, van començar una lluita fraticida i cruel que va dur a la matança de milers d'innocents. Els croatas van aniquilar tot símbol musulmà, pel que Kujundziluk, la part més antiga i bella de la ciutat va ser la qual es va endur la pitjor part. Les cases del barri vell van ser destruïdes, els carrers es van convertir en ruïnes plenes de cadàvers, les muntanyes es van omplir de trinxeres i bunkers, i una de les Avingudes, coneguda com El Bulevar, es va convertir en aquest punt intermedi entre els uns i els altres on la devastació va ser major encara.
Però el vell pont (Stari Most) va seguir resistint, desafiant al genocidi que allí s'estava cometent.

Els habitants van tractar de protegir el pont amb pneumàtics, creant un sostre provisional amb plaques i fins i tot catifes. Tot amb la condició de conservar el llegat de segles, que per altra banda era l'únic pas que duia a l'única font de la ciutat. Els croatas van tractar de no deixar pedra sobre pedra però no ho aconseguien de cap manera. Un dia van rebre una confidencia d'algú que diuen que en el seu moment va treballar en la conservació del pont, qui va confessar als comandaments militars que aquest tenia el seu interior buit, i que si disparaven repetidament contra aquesta càmera buida llençarien el pont baix.

Així ho van fer durant dies, i després de diversos tirs el pont va caure sobre el verd Neretva tenyinel de vermell sang, el mateix que decorava el panorama desolador de Mostar. Més que volar un lloc estratègic, el que havien fet els extremistes va ser esfondrar el símbol del nexe entre les comunitats musulmana i croata. Era posar un punt i final a tota reminiscència de l'època esplendorosa que havia suposat en la ciutat l'Imperi Otomà. El pont, com els més importants monuments de la ciutat, símbols d'una herència musulmana, van ser les zones més afectades de l'infern de Mostar.

Per tant, està clar que la destrucció premeditada del Stari Most no va obeir a raons militars. La barbàrie es va cometre per a esborrar d'una vegada per sempre les arrels culturals de la població, que duia segles convivint en pau i harmonia. El llaç d'unió de dues comunitats, de dos universos històrics i culturals, es va venir baix davant la mirada d'Occident, que fins a llavors havia fet els ulls grossos.
Va fer més soroll la voladura del Pont de Mostar que els laments dels ciutadans demanant ajuda davant la massacre vergonyosa que s'estava cometent. En 1995 quan els Cascos blaus (molts

d'ells espanyols) van arribar a la ciutat del Neretva es van trobar amb un escenari de mort i destrucció. Almenys van aconseguir interrompre que els habitants se seguissin matant els uns als altres. Imagineu-vos la sed de venjança de molts que s'havien quedat sense llar, o el que és pitjor, s'havien quedat sense familiars o amics.

Durant tot aquest temps s'ha treballat per a reprendre la pau i retornar la normalitat a la vida quotidiana de Mostar. El que ha fet millorar l'economia de la ciutat, no només ha estat la col·laboració dels Governs internacionals, sinó també la proliferació del turisme. Si bé la ciutat, sobretot la part més antiga, s'ha anat restaurant i reconstruint a poc a poc, no podia

ser menys que ocorregués el mateix amb l'inexistent Pont del Segle XVI desaparegut en les verdísimas aigües del Neretva.
Sota l'auspici de la UNESCO i la col·laboració desinteressada d'organismes i dels propis habitants de la ciutat, es va traçar un projecte molt ambiciós consistent a aixecar un pont exactament igual a l'anterior. Primer van analitzar minuciosament les característiques del monument i van investigar com va ser construït en 1566 per Mimar Hajruddin.
La pedra calcària i lluenta que havien utilitzat en el Segle XVI per als arcs i les parts frontals del pont rep el nom de Tenelija i només es troba en la regió de Mostar. Per al sòl s'havia utilitzat altre tipus de pedra, més porosa, que es troba en les ribes del Neretva.

Es van adonar en aquest moment de la raó que va “fer sagnar” el pont quan va caure al riu, i no va ser altra, que antigament per a segellar el sòl es va emprar un morter rosa que contenia bauxita i alumina de color marró vermellós. Al caure, es va barrejar amb l'aigua, el que va provocar que s'acolorís el riu amb un to vermell.

Una vegada clar el material utilitzat es va passar a investigar com havia estat dissenyat i es va estudiar minuciosament la seva estructura. Així a poc a poc es va anar fent exactament igual que gairebé cinc segles abans, fins que va ser inaugurat el 23 de

juliol de 2004, assistint personalitats de mig món com símbol de la reconciliació en una de les ciutats més castigades per la guerra.
Un pont cap a l'esperança de pau, no només en Els Balcans, sinó en aquest món tan summament contaminat pels senyors de la guerra, que manegen pobles segons els seus interessos i que no reparen en les conseqüències dels seus actes.
Nombroses institucions i forces militars desplegades a Mostar encara segueixen portant a terme labors humanitàries i de reconstrucció, a més d'evitar possibles enfrontaments i vendettas entre clans poblacionals.

Us poso alguns vídeos perquè us feu una idea del que va ser l'assetjament a Mostar.

Aquest vídeo que us poso ara, us aviso que és una mica dur, ja que fins hi tot es veuen alguns cadàvers pels carrers i la desesperació dels familiars. Que quedi clar que no el poso per el "morbo" que puguin produir aquestes escenes, si no perquè cadascú prengui consciència de la barbàrie tant brutal que va haver-hi a menys de 2 hores en avió de casa nostre.

Més endavant us posaré una serie de vídeos que formen part d'un documental super interessant, sobre un noi que viu a Mataró i que es natural de Mostar. Ell ens explica sota la seva visió l'assetjament a Mostar, amb entrevistes a ex militars, amics i familiars. No us el perdeu perquè es molt molt molt interessant.

I ara unes quantes fotos de la nostre estada a la ciutat de Mostar.

Bé després d'aquesta mica d'història, seguiré amb el nostre viatge, si és que encara teniu ganes de seguir llegint...

A arribat el moment de buscar allotjament per passar la nit, caminant per la part antiga veiem un lloc que tenen ordinadors per poder connectar-se a Internet i que posa "Tourist information", entrem i ens porten a veure una senyora la qual ens ofereix una habitació d ela seva casa particular per 10€ per persona, un cop vista l'habitació i sense dubtar-ho acceptem l'oferta i ens la quedem. La senyora es diu Domenica i es un sol de iaia, no parla angles però t'hi entens perfectament encara que sigui amb gestos. La casa d'ella havia sigut atacada durant la guerra i tot i que per fora l'estat es bastant lamentable a causa de la guerra, curiosament per dins està molt ben arreglada.

Aquesta és la foto de la casa per fora. Però no us deixeu enganyar per l'aspecte ja que per dins canvia.

Un cop hem deixat les maletes hem sortit a dinar, hi han bastants restaurants dins de la part que rodeja el pont, però al final ens decidim per un Turc, que és diu "SADRVAN", dinem molt bé, i bé de preu, l'Eva fins hi tot s'atreveix a provar el Cevapi, un plat típic de Bòsnia que consisteix en unes salchiches molt cuites i posades dins un pa de pita, (hem sembla que no li va agradar gaire...).

Aquest restaurant està al començament del pont a mà dreta mirant el pont.

Durant la tarda ens dediquem a passejar per tot el casc antic de Mostar i pel barri musulmà, on hi són totes les mesquites, que dit sigui de pas estan molt ben conservades. Si vols entrar a veure-les has de pagar.A mitja tarda coneixem una parella de Valladolid molt trempada que ens expliquen que ells han estat una setmana recorren totes les illes i la costa de Croàcia en un veler. Ens apuntem aquesta idea per un futur...

Hem anat a sopar a un restaurant dels tants que hi ha que vorejant el riu, amb el pont al davant il.luminat i nosaltres sopant a la llum d'una vela, quedava molt romàntic i bucòlic.
Després de sopar hem quedat amb ells per anar a prendre quelcom en un bar-pub que hi ha passat el pont i que es una cova natural, i el bar està incrustat a dins de la cova, és molt curiós de veure.

Ja cap al tard i no sense provar els gelats de Mostar anem cap a dormir que demà toca aixecar-se aviat per tornar a Croàcia.